Pau Cubarsí sota el control de la tranquil·litat | OneFootball

Per Joan Cebrián (@Motijoan)

La tranquil·litat amb la qual Pau Cubarsí juga és de les que fa por. Espanta perquè només és un adolescent de 17 anys. Amb aquesta edat estàs patint per la selectivitat, obrint les primeres cerveses i jugant al futbol, en tot cas, per passió, no per professió. Però Cubarsí aparenta ser el tipus de persona que fa els exàmens tranquil i beu amb l’elegància. Molts cops amb aquests diamants els problemes no resideixen en el seu interior, sinó a l’exterior. Als mediocres ens fan créixer envoltats de falses promeses. Que aconseguirem tot allò que volem, que som els millors i moltes merdes més d’autosuperació. Però el talent ho té encara pitjor: ha de conviure amb gent que parla pel seu nom i amb la càrrega d’aguantar el pes de les esperances de desconeguts. La primera qüestió és intolerable. No per injustícia, ja que la vida té per naturalesa. Perquè redueix la brillantor exclusivament a un aspecte. No en saben més. En aquest cas es tracta de la sortida de pilota. Com si allò de defensar jugant com a central no fos important. Com si l’únic que cridés l’atenció fossin les passades progressives i no guanyar cada duel sent un adolescent. Ha de ser molt pesat regalar el teu enginy per després quedar-te reduït a un estereotip. La segona qüestió és hipòcrita. Una part del cor s’apaga quan el nostre nou jugador preferit és més jove que nosaltres. L’enveja lloga una habitació al nostre cervell sense haver de pagar. Però no podem evitar no aferrar-nos a les joies. Ens recorden què érem, què volíem ser i què hem acabat sent. Jugadors com en Pau tenen molt mèrit: en lloc de voler ser com ells, ens assenyalen allò que hem volgut deixar de ser per no carregar constantment a sobre una espasa de Dàmocles. Potser és un discurs derrotista, però sempre arriba un punt en què un valora més la calma de la qual ell presumeix amb la pilota als peus.